Tampoc no estic demanant gaire
Tira-tira m’hi acostum, a aquest nou hàbitat. Els meus ulls ja comencen a entreveure l’entorn. Hi ha una dona que plora com una magdalena i un home caigut a terra com si s’hagués desmaiat de l’emoció. Una gernació proveïda de bates taronges no deixa de fer-me proves. Mentrestant, els que deuen ser els meus pares, la que plora a llàgrima viva i l’home moll que no havia suportat la pressió, ja decideixen la meva vida.De cop i volta m’adon que som nina. Quin suplici m’espera! No vull que em vesteixin de color de rosa ni que em tractin com una princesa. No vull que em facin jugar amb pepes ni que em regalin cap cuineta. No vull tenir por d’arribar a les tantes a casa ni haver de mirar cap enrere per si qualcú m’encalça. No vull que el meu amor sigui tòxic ni que m’ordeni que em llevi la minifaldilla. No vull empolainar-me i que diguin que som una escalfabraguetes. No ho vull! Mare, torna a obrir les cames que jo me’n torn per on he vengut.