Assassina!, cridava l'Enric mentre fuetejava amb ràbia a la seva filla per ser ella la que havia sobreviscut al part, però amb cura de no matar-la, perquè si la Laia moria, l'Enric perdria el seu únic propòsit: arrossegar-la a l'infern que ell vivia.
Però ignorava que res podria fer la Laia infeliç, perquè ella ocultava un gran secret: havia trobat l'amor vertader.Com cada nit, va fugir sigil·losament, si l'Enric es despertava i la seguia... veuria que la seva estimada era una noia, i negre!, No!, no volia imaginar el que els faria.
En arribar a la cova va encendre un foc i, com sempre, ja hi era, asseguda amb aquell cos escanyolit. “Has de menjar més, no vull que et moris" va dir la Laia. Ella mai responia, la Laia suposava que era muda, però no importava, gaudia de la seva companyia.
Mai es quedava massa temps, per precaució. "Fins demà, t'estim" va dir la Laia en apagar el foc. La seva estimada no va sortir, de vegades la Laia es demanava si sempre es quedava allà, esperant-la.