Amor.
Sento com se me'n calfreda l’espatlla. Mà trèmula. Els ulls no troben més llocs on fixar el desig, que s’aferra al meu pit com un nadó al de la seua mare i als meus més fondos xiulets de dubte, plaer i somni. Les sabates ofeguen els punts pre-ferits dels xinesos, reflexologia de l’ànima, punts d’energia d'una natura mística, d’una ciència màgica, ara, vertaders com els calfreds i la música. Tots, els meus òrgans ballen al so d'aquesta mena de simfonia de malsons coberts de mel de flors. Perquè per se no s’està malament a un malson, de vegades pareix un floc de neu a la riba, llum apagant la soledat, més no pareix si no és massa pics un joc de triler. Perquè l’amor és malson i oasis i oasis o malson de cop i volta, calitja i ànsia, vent i raig de llum; de cop un vint de Març. Juro que puc imaginar com seran els pròxims vint o trenta anys, i a les a hores d'ara, a l’anvers, fa temps vaig llegir a les pàgines del meu ferit saber com tot això va terminar ahir, o bé mai va començar.