Teràpia intermitent
Havia anat a teràpia en diverses ocasions al llarg dels darrers vint-i-cinc anys. La primera vegada que necessità mà de metge acudí a un psiquiatre. Fou després d’haver tingut l’infant mort. Aleshores se sentía balmada i, inconscientment, es culpava d’aquell fet luctuós, totalment imprevisible. El metge li receptà ansiolítics i antidepressius, que li provocaren llacunes de memòria.La segona vegada acudí directament a un psicòleg. Precisament fou en l’època en què iniciaren un procés d’adopció internacional. El psicòleg li diagnosticà tendències suïcides i absència de desig de ser mare. No obstant això, decidí adoptar l’infant.
La tercera fou arran de les enceses i contínues discussions amb la filla, moments que anorreaven l’amor immens que sentia envers ella, fins al punt de colpejar-la i estirar-li els cabells amb ràbia fora mida.
Ben mirat, s’havia resignat a la teràpia intermitent sense resoldre el problema de fons: l’autoacceptació.