ABSÈNCIA
Tal com el recordava. Aquell dia cap al tard, ella havia decidit tornar a passejar pel penya-segat, el qual restava intacte des del darrer cop que l’havien visitat junts, inexorable al pas del temps.Mentre avançava pel caminet escarpat s’imaginava com seria poder tornar a caminar amb ell per aquells corriols de pedra que un temps foren el lloc de les seves quedades secretes. Intercanviant mirades de complicitat, compartint vivències i inquietuds i amb la certesa clara de saber-se tots dos correspostos amb un amor infrangible.
Ja no quedava res ni ningú que pogués omplir el buit que li havia deixat el seu estimat. Durant el darrer any s’havia limitat a existir, privada de forces, abatuda per les fatídiques decisions de l’atzar i amb l’ànima colpejada per l’infortuni.
Amb prou forces va enfilar la gran roca que marcava el final del recorregut. Decidida, va obrir les ales i prenent la darrera alenada d’aire va deixar-se caure per perdre’s per sempre en la immensitat de l’oceà.