Cada vegada que et veig per les meves ulleres de pensar, tenc una imatge diferent de la realitat quotidiana. Tot depèn del color en què et miri i la forma sobrevinguda de la meva inspiració.
Els ulls es converteixen en imaginació cada vegada que els obr i els tanc. Les parpelles ja estan esgotades d’irritació.Al fons del camí, mir fredament, i només veig els cacauets sense closca que perden el cap per ser menjats pels teus llavis. Continua el meu deliri i me n’adon que tot depèn de com es mirin les coses.
Fa tant de temps que visc aïllada, sobreprotegida contra la contaminació vírica que acaba amb la realitat humana, que em pos les sabates d’anar a passejar i començ a caminar.
El meu caminar m’endú cap a una gallina que passa pel meu costat, oblidant la seva por.
Decideix atracar-me. Pot ser que al final, acabi amb una picada; o, pot ser que acabi a la mar, nedant, indiferent, obrint els ulls i deixant de somiar, que ja n’és ben hora, no?