Feia temps que no pujava, acompanyat, aquests escalons i n'estic joiós.
Anys enrere, era jo qui havia d'aixecar el cap per mirar-lo als ulls, ell els tenia minvats i endinsats dins la conca, en canvi no havien perdut la brillantor. El temps i les vivències li aportaven arrugues al semblant, però no amagaven la noblesa i l'afabilitat.Quan arribàvem a dalt, abans d'obrir la porta de la golfa, tenia el costum de fer-me l'ullet. Jo, aquell gest, l'esperava impacient, era el senyal per començar a esplaiar-nos. L'espai era i és, més que suficient per esvair-nos. L'estança no és gaire gran, hi ha el mateix de sempre, algun trasto més.
Ara acot el cap per mirar-lo als ulls, els té ben oberts, àvids d'emocions i experiències. La pell tendra i els seus gestos espiren innocència. Quan li faig l'ullet somriu i em diu "pai" amb la seva llengua de pedaç.
Els lligams emocionals, sorgeixen sense intencionalitat o els podem forçar? Potser és un dilema del tipus: Que fou primer l'ou o la gallina?