Eren les set del matí, ja ens havíem aixecat fa estona. Vàrem recórrer el camp i pujarem a la penya amb la intenció de veure l’alba; a mesura que el sol sortia, les nostres esperances augmentaven. Cantant a ple pulmó no hi existia res capaç de retenir-nos i les nostres preocupacions s’esvaïen. Baixarem cridant, ignorant el que succeïa en la nostra realitat, el que acabava d'ocórrer. Les nostres ments lluitaven per combatre-la, s’entestaven a mostrar-nos la bellesa de la vida amb tal de no recordar les teves rialles i les teves mirades, la teva veu donant consells i el tacte de les teves abraçades. Corríem, corríem entre els camps de gallines, fins a oblidar aquell dolor que ens perseguia a tots nosaltres.
Anys després, en veure a una gallina passar, m’aclapara el teu record i, fins i tot, arrib a pensar que encara estàs aquí, entre nosaltres. Però la gallina em mira fixament i, ràpidament, torn a aquella realitat en què tu formes part del passat.