"Avui no estic inspirat com per escriure res mínimament interessant. El temps passa i no se m'acudeix ni tan sols una frase que pugui servir per captar l'atenció del lector. Estic completament en blanc. És cert que se sent pànic per la síndrome del full en blanc. Pànic per si mai més pots tornar a escriure qualque cosa que als teus lectors els faci sentir bé o malament, és igual, que els faci sentir. Por de no tornar a publicar res que pugui ser publicable. Por d'haver mort per dedins, de tornar-se sec de paraules, d'idees que transmetre als altres i que aquests acceptin com si fos un dogma. Por de no tornar a ser ningú.
Se suposa que soc un geni, un ésser excepcional que és capaç de posar negre sobre blanc els seus pensaments més complexes de tal manera que els entengui un nin de 6 anys, se suposa que mai he de tenir problemes per transmetre allò que vull. I jo també ho pensava, això, o m'ho creia, m'ho havien fet creure. Quan em podré desfer d'aquesta màscara rosa i tornar a ser jo?"