Tom Gebhardt - C1 català (1r premi)

 Conjugació fotuda

Temps era temps quan les bèsties callaven i els temps parlaven. I aquell dia, a l’assamblea general de tots els temps, hi eren presents: passats i futurs de tot arreu, mode i aspecte.

—Què no faríem i què ja no caldrà que féssim quan, per fi, tot s’hagi fet? —un dels delegats més visionaris, de l’ala condicional-subjuntiva, obria el debat sobre el futur perfecte.

—No et facis cap il·lusió! —pregava un futur perfet veterà: —La feina s’haurà acabat, d’acord, però amb tot fet, ja no hi haurà res a fer.




—Sí, és millor romandre en l’aquí i l’ara —secundava una de les presents.

I la seva companya més «progre», cigarret del riure a la mà, afegia: 

—Estem aprenent la llicó, nois? «Carpe diem!»

—Perquè si el passat ja us havia semblat força plusquamimperfecte —manifestava sota l’efecte d’una calada profunda—, el futur de tots els temps fou, segueix sent, perpètuament serà i per sempre haurà sigut… encara més fotut! 

I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.