Raig d'esperança
S’aixecà del llit arrossegant la somnolència de qui ha fet tard el vespre abans. Havia passat la nit en blanc davant un caramull de fulls buits que devia haver emplenat feia temps. Emperò, la seva situació en els darrers mesos no havia estat gens plàcida i la inspiració havia fugit i s’havia amagat a qualque lloc el qual no havia aconseguit esbrinar.
Era el dia de Sant Jordi i, tot i que era un dia molt especial cada any, no sentia l’emoció que solia omplir el seu cos. Sentia devastació, no sabia com podia fer front a la vida d’ençà que ell havia partit per sempre.
El timbre va sonar de sobte i es va dirigir a la porta com si es tractés d’un autòmat. Va agafar el paquet que el repartidor li lliurava i el va obrir sense cap il•lusió damunt la taula de la cuina. Quan va descobrir el que havia dins la capsa, una llàgrima va rodolar per la seva galta. El seu llibre i una rosa eren les úniques reminiscències que ell li havia deixat, i ara li arribaven com si les hagués enviat des del cel.