L'amor no mor mai.
Cada diumenge el veien al cementiri amb una rosa. No hi faltava mai. Era ben curiós! Tothom xiuxiuejava al voltant però mai ningú s’atreví a dir-li res. Era un home gran i semblava tan gelós de la seva rosa! Els més intrèpits llegiren la llosa on figurava el nom d’una dona i una data: 16 de setembre de 1938. Molt ha plogut de llavors ençà!
Però vet aquí que un dia un al·lotet s’atreví a fer-li la pregunta que tothom es feia: A qui li duu vostè una rosa cada setmana? L’home, amb serenor, li respongué: Li duc a la dona més important de ma vida! Em va deixar sense haver-la conegut.
Si no la coneixia, perquè se l’estima tant? -Preguntà encuriosit el pardal.
-Perquè va ser ma mare. Va donar la vida per tenir-me a mi.
-Les mamàs moren? -Digué llavors el petit a punt de plorar.
-Malauradament, estimat amiguet. -Respongué el vell.
El nen va córrer, cames ajudeu-me, per omplir a besades la seva mare que el mirava plena de tendresa, plena d’amor.