BIBLIOTECA EOI DE PALMA

Com et vesteixes per anar a acomiadar a l’amor de la teva vida? Em pos el jersei calent, els calçons i les botes de pell desgastades. A mi tant m’és si la bufanda fa bolla, si les sabates no llueixen. El meu cap és ben lluny d’aquí, vora el llit de l’habitació 342. Què berenes el dia que vas a dir adéu al teu pare? Les torrades esperen damunt el plat. La meva mirada va més enllà de la finestra, més enllà de l’any 2020 que ens ha capgirat el món de dalt a baix. Només se’m succeeixen records de tota una vida. Què hauries de fer el darrer matí del teu padrí? Em pos a escriure, imagin què sentirà la meva família. Sé que si empàs saliva, les llàgrimes que tremolen als meus ulls s'escaparan. Don gràcies pel darrer matí que vaig acompanyar-te, amb l’arc de sant Martí que guaitava i la teva cançó de Mocedades a tot volum. Em costarà no trobar-te al menjador, entre la partida de cartes i el partit de futbol. Ves remenant que ara venc. Avui, més que mai, la partida anirà teva.

Tampoc no estic demanant gaire Tira-tira m’hi acostum, a aquest nou hàbitat. Els meus ulls ja comencen a entreveure l’entorn. Hi ha una dona que plora com una magdalena i un home caigut a terra com si s’hagués desmaiat de l’emoció. Una gernació proveïda de bates taronges no deixa de fer-me proves. Mentrestant, els que deuen ser els meus pares, la que plora a llàgrima viva i l’home moll que no havia suportat la pressió, ja decideixen la meva vida. De cop i volta m’adon que som nina. Quin suplici m’espera! No vull que em vesteixin de color de rosa ni que em tractin com una princesa. No vull que em facin jugar amb pepes ni que em regalin cap cuineta. No vull tenir por d’arribar a les tantes a casa ni haver de mirar cap enrere per si qualcú m’encalça. No vull que el meu amor sigui tòxic ni que m’ordeni que em llevi la minifaldilla. No vull empolainar-me i que diguin que som una escalfabraguetes. No ho vull! Mare, torna a obrir les cames que jo me’n torn per on he vengut.

Assassina!, cridava l'Enric mentre fuetejava amb ràbia a la seva filla per ser ella la que havia sobreviscut al part, però amb cura de no matar-la, perquè si la Laia moria, l'Enric perdria el seu únic propòsit: arrossegar-la a l'infern que ell vivia. Però ignorava que res podria fer la Laia infeliç, perquè ella ocultava un gran secret: havia trobat l'amor vertader. Com cada nit, va fugir sigil·losament, si l'Enric es despertava i la seguia... veuria que la seva estimada era una noia, i negre!, No!, no volia imaginar el que els faria. En arribar a la cova va encendre un foc i, com sempre, ja hi era, asseguda amb aquell cos escanyolit. “Has de menjar més, no vull que et moris" va dir la Laia. Ella mai responia, la Laia suposava que era muda, però no importava, gaudia de la seva companyia. Mai es quedava massa temps, per precaució. "Fins demà, t'estim" va dir la Laia en apagar el foc. La seva estimada no va sortir, de vegades la Laia es demanava si s...

Amor. Sento com se me'n calfreda l’espatlla. Mà trèmula. Els ulls no troben més llocs on fixar el desig, que s’aferra al meu pit com un nadó al de la seua mare i als meus més fondos xiulets de dubte, plaer i somni. Les sabates ofeguen els punts pre-ferits dels xinesos, reflexologia de l’ànima, punts d’energia d'una natura mística, d’una ciència màgica, ara, vertaders com els calfreds i la música. Tots, els meus òrgans ballen al so d'aquesta mena de simfonia de malsons coberts de mel de flors. Perquè per se no s’està malament a un malson, de vegades pareix un floc de neu a la riba, llum apagant la soledat, més no pareix si no és massa pics un joc de triler. Perquè l’amor és malson i oasis i oasis o malson de cop i volta, calitja i ànsia, vent i raig de llum; de cop un vint de Març. Juro que puc imaginar com seran els pròxims vint o trenta anys, i a les a hores d'ara, a l’anvers, fa temps vaig llegir a les pàgines del meu ferit saber com tot això va terminar ahir, o bé ma...

La cerca de l'amor Estic cercant l'amor de la meva vida, la meva meitat, la persona que em farà feliç. Exploro grans boscos i escalo altes muntanyes. Cerco sota les pedres, dins les coves, fins i tot en el fons dels llacs. Pregunto a tots i cada un dels animals on està el meu amor, però cap em sap contestar. M’acosto a un penya-segat, agafo aire i tanco els ulls per sentir la calma. De repent sento una sensació molt estranya, una llum blanca surt del meu interior i s'endinsa dins el bosc. Crec que hauria de seguir-la, pot ser em durà fins el meu amor. Segueixo l’estrella brillant sense dubtar, tinc clar on vaig i no tinc por de fracassar. La llum s'ha aturat davant d’una petita casa de fusta, segur que el meu amor és allà. Obro la porta sense temor. Però el que he trobat és molt millor que el que jo cercava, no és l’amor de la meva vida, sino la cosa més valuosa del món, que s’ha anat formant durant tot aquest llarg viatge, és l’amor propi, l’únic que em fa falta per se...

Et trobaré a faltar, no té cap sentit mentir a hores d'ara. Trobaré a faltar la teva veu i la teva presència, aquelles nits baix la llum de la lluna i els nostres viatges per l'illa. Res va sortir com el que teníem planejat. Et conec massa per saber que no m'escriuràs, que ni tan sols m'enviaràs un missatge. Milers de vegades he intentat trobar-te, i desconec si ara ho he fet, o només són simples restes del que un dia vares arribar a ser. Aquesta és la meva darrera esperança de recuperar tot allò que fórem. Voldràs oblidar-me i no tenir cap fil unit al teu passat. Creuràs que et vaig fallar. Que no vaig tenir el valor suficient. Són tants els moments en què he pensat a canviar el succeït, en tornar a fer la nostra història sense les ombres de la mentida. Per què els vares creure? Què és el que et varen dir? No fou suficient l'amor que vàrem viure junts per demostrar-t'ho? Tinc la certesa que t'he perdut, t'he perdut del tot; però no puc deixar-te anar, e...

 نينا - Nina كُل لَيل لي حُلْم. في الحُلْم أَسْمعُكِ ولَكِن لا أُشاحِدُكِ. في الظَلام أُسافِر مَعَكِ مِن الرِمال الصَحاري إلى المَسَلات النُجوم. عِبْر البِحَيْرات الكُهوف وعِبْر القُصور الذَهَبي. أَحْياناً نَتَحَدَّث عَن الصُخور الحَبال وعَن الأَمْواج البَحار. عَن الشَواطئ البَحْر الوَحيدا وعَن القِمَم الجِبال المُثْلَج. أَحياناً لا نتكلَّم ولَكِن أَحْصِل عَليهُكِ بِالبَحَث. أَبْحَث عَنْكِ إِلى اللأبَد في البَتَلات الزُهور وفي الأَشْكَل السَحاب. في الفُروع الأَشْجار وفي الأَقْلام الطُيور. النَهْر تَمَنيَّاتي أَكْبَر مِن النَهْر النَيل. أَتَحَمَّم في عَطَرُكِ الوَرود. أُحِبُّكِ فَأَنْتِ النافورة حُبِّي. بِدون حُضورُكِ, لا عَنْدي الطاقة. الظَلام يأَكُلَني. كَم ساءات بِدون أَنْتِ! أَسْتَيقَظ وأَجِدَّ وَجْهُكِ. شَعَرُكِ الذَهَبي وبَشَرَتُكِ مُسْمَرة. عَيونُكِ الصافي وأَسْنانُكِ البَياض. شُكْراً لله, أَنا مُسْتَيقِظ.