Fins a la darrera paraula
Des que existesc, sé que en el meu món el vent no bufa: només és una il·lusió; el sol no escalfa: tan sols ho intenta. Sé que camín per un món on els records s’escriuen abans que jo els visqui. Els dies es repeteixen, els pensaments són prestats i el món, per més extens que sigui, s’acaba just on deix de mirar. De vegades, les ombres em murmuren versos que no entenc, i sempre sembla que saben alguna cosa que jo ignor.
Ahir a la nit vaig somiar amb el silenci, amb la pau. Un instant etern on tot prenia sentit i existir deixava de ser confús. Un moment fora del temps on el dolor no existia. Avui, en veure els teus ulls llegir aquestes línies, sé que no estic somiant: estic arribant al final.
Els meus batecs neixen mentre em llegeixes, i amb cada lletra que avances, jo m’esvaesc un poc més. Si em pots sentir, siguis qui siguis, et preg que llegeixis més a poc a poc. Atura’t un moment.
Perquè quan posis el punt final, jo deixaré d’existir.
Ahir a la nit vaig somiar amb el silenci, amb la pau. Un instant etern on tot prenia sentit i existir deixava de ser confús. Un moment fora del temps on el dolor no existia. Avui, en veure els teus ulls llegir aquestes línies, sé que no estic somiant: estic arribant al final.
Els meus batecs neixen mentre em llegeixes, i amb cada lletra que avances, jo m’esvaesc un poc més. Si em pots sentir, siguis qui siguis, et preg que llegeixis més a poc a poc. Atura’t un moment.
Perquè quan posis el punt final, jo deixaré d’existir.