El rosa que t'enyora
No són les teves mirades ni el teu somriure les que evoquen el teu record. No són les teves paraules ni les teves abraçades les que m’evadeixen del present. És la teva presència, aquell impuls elèctric que endreça la meva esquena quan tu ets a prop. És la teva persona la que mai m’abandona i il·lumina els meus ulls. És la mar la que silencià els teus crits del passat i se’n va endur totes les copinyes que vaig guardar. Ara ric mirant la mar que guarda els teus ulls, tombada sobre l’arena nua mirant el cel que va ser teu. Ara espero que al meu costat sigui la teva mà i no fantasmes del meu pensament. Ara espero que la marea pugi i m’arrossegui al fons, on rau ara el teu cor. Riu en Miquel i ara plora, m’abraça i et sent devora, feliç, en pau, content que el nostre amor sigui sincer. Les hores passen i les ones amoïnen, és l'hora d'anar-se'n, però no fins que la pluja esborri tota rastre del dolor i el sol es retiri, deixant el cel rosa que com jo, encara t’enyora.