Un petit moment de pau
Ha passat una setmana. No mou res de la casa. Tot ho va col·locant al mateix lloc, ni més a la dreta ni més endavant, no fos cas que espantés el destí i ella no volgués tornar més, i això que ell sempre havia presumit de no ser supersticiós. Duia una setmana sense parlar amb la Júlia, aquest fet li donava molta angoixa, i encara que intentés distreure’s fent les tasques de casa, mirant Netflix o jugant als escacs amb el mòbil, res semblava calmar-lo.
Però llavors, sense cap motiu, va mirar el cel. Al cel, dues franges horitzontals de colors blau i taronja. Era increïble com, en aquells segons, la respiració es tornava més lleugera, les pupil·les es dilataven i sucumbia al goig de contemplar aquella imatge. Per un moment es tornava a sentir afortunat. Es va quedar allà, mirant des de la finestra, fins que el taronja cada vegada es feia més petit i el blau s’anava convertint en foscor. Per fi, un petit moment de pau dins tant de caos.
Però llavors, sense cap motiu, va mirar el cel. Al cel, dues franges horitzontals de colors blau i taronja. Era increïble com, en aquells segons, la respiració es tornava més lleugera, les pupil·les es dilataven i sucumbia al goig de contemplar aquella imatge. Per un moment es tornava a sentir afortunat. Es va quedar allà, mirant des de la finestra, fins que el taronja cada vegada es feia més petit i el blau s’anava convertint en foscor. Per fi, un petit moment de pau dins tant de caos.