BIBLIOTECA EOI DE PALMA

Je me rappelle du jour où mon père est parti. Très tôt, au matin, sans un mot. Seulement une fleur de camomille sur mon lit. Il y a très longtemps, c'était un symbole d’amour. J’étais furieux contre lui pendant beaucoup de temps. Incapable de comprendre ses raisons pour me laisser. Je ne voyais que son égoïsme. Mais un jour j’ai appris la raison de son départ: La Main était sur le point de nous attraper. Ils ont chassé et exterminé des gens comme nous pendant des siècles. C’est pour cela que nous étions presque tout le temps en mouvement. Il est parti afin de me sauver, pour s’assurer qu’ils ne connaissent pas mon existence. Je t’ai appris tout ce que je sais. Mais La Main m’a finalement trouvé. Il faut prévenir qu’ils te trouvent. C’est pourquoi je te laisse cette fleur de camomille et cette lettre. Pars sans regarder en arrière et cache-toi. Ne montre à personne ce que tu peux faire. Tu dois disparaître. Tu dois vivre. Avec amour, Papa

  El barco procedía a la misma velocidad dando una sensación de increíble tranquilidad. Sentado con los ojos entrecerrados, dejando filtrar reflejos brillantes, aumentaba la percepción de los pensamientos y uno en particular. Habían pasado muchos meses ya y todavía en varios momentos como esto de calma o a débito de pequeños enganches memoriales, como un color que le recordaba su pelo rubio o una canción romántica, Marc siempre tenía que enfrentarse con un sentimiento de difícil definición. El suyo fue un sueño que se interrumpió con increíble rapidez, un hecho al cual no se puede volver y además si hubiera podido volver nunca habría estado como antes . La Sensación que el probaba era privación sin sentido no solo de una persona sino de un Mundo que ella misma representaba. Marc se tiró de repente en el agua esperando de limpiarse el alma y corazón, inundándose en el mar, para que pudiese así empezar nuevamente a aceptar un sentimiento de AMOR que disolviera todos sus sufrimientos....

  ABSÈNCIA Tal com el recordava. Aquell dia cap al tard, ella havia decidit tornar a passejar pel penya-segat, el qual restava intacte des del darrer cop que l’havien visitat junts, inexorable al pas del temps. Mentre avançava pel caminet escarpat s’imaginava com seria poder tornar a caminar amb ell per aquells corriols de pedra que un temps foren el lloc de les seves quedades secretes. Intercanviant mirades de complicitat, compartint vivències i inquietuds i amb la certesa clara de saber-se tots dos correspostos amb un amor infrangible. Ja no quedava res ni ningú que pogués omplir el buit que li havia deixat el seu estimat. Durant el darrer any s’havia limitat a existir, privada de forces, abatuda per les fatídiques decisions de l’atzar i amb l’ànima colpejada per l’infortuni. Amb prou forces va enfilar la gran roca que marcava el final del recorregut. Decidida, va obrir les ales i prenent la darrera alenada d’aire va deixar-se caure per perdre’s per sempre en la immensitat de l’o...

  La invasió Turca. Tinc l'estranya sensació d'estar sent envaïda per les telenovel·les Turques. Encenc la televisió i aquí estan, a totes hores. S'anuncien en els programes i fins i tot en els informatius. El producte s'ofereix i ja s'ha venut. Fa anys va passar el mateix amb les telenovel·les Veneçolanes. Era una adolescent quan veia a la meva àvia afanyar-se a la cuina per seure davant el televisor i no perdre un nou capítol dels centenars que tenien aquelles telenovel·les. La meva àvia gaudia amb les històries d'amor però també patia amb elles. Aquelles històries aconseguien que ella s'oblidés de tot i no pensés en res més que no fos en els protagonistes. Van tenir tant èxit que va marcar la dècada dels 90 i en moltes llars no s'escoltava res més que no fossin els noms d'aquelles actrius, noms de pedres precioses com Esmeralda, Topazi o Rubí. Avui dia són poques les persones que desconeixen les aventures de Serkan i Eda perquè ara ens toca viure ...

  Va trobar el cotxe del seu pare quatre anys més tard. No va costar cap esforç trobar el cos. Va morir en una casa de massatges, d’un infart. Quan va arribar la policia ja estava vestit, amb les claus del cotxe dins la butxaca i la cartera sorprenenment buida, ja que la casa no disposava de datàfon. El cotxe estava aparcat a unes quantes illes del lloc de l’esdeveniment, a un carrer residencial. Com que no havia de pagar cap tiquet i no havia hagut motiu per a tallar el carrer durant els darrers quatre anys, hi seguia quan el fill va passar rumb a la casa d’una dona; no la de l’època de l’incident, ella no havia suportat la vergonya d’aquella situació; sinó una que havia conegut a Internet. Quants records li van venir al cap! Com besar per primera vegada al seu primer amor. Es va oblidar de la dona i va anar a cercar la clau. Va tornar l’endemà ple d’emocions, però la dona, que el día anterior estava mirant des de la finestra, i pensava que el cotxe era d’ell, l’havia cremat.

Era tan fort l’amor que sentia, que només veure-la ja volia menjar-se-la. En poc temps la va tenir embolicada i als seus peus. La dolça mirada d’aquells ulls sortits la feien cada vegada més i més vulnerable i sense adonar-se’n va quedar hipnotitzada i va endur-se-la al seu món. Després d’una forta tempesta en la qual ella va patir cops i va quedar greument ferida, ja pensava que no tindria escapatòria. Però en qüestió de segons, la seva força de dona i l’amor propi, li van fer trencar aquell embolic de tela fastigosa y va sortir lliure. Les teranyines son gairebé invisibles. Obre els ulls.

  L’OPORTUNITAT La Clara és feliç, l’acaben de trucar per si l’interessa participar a un espot publicitari. És clar que sí, quina il·lusió, quina experiència i uns bons dinerets! Ara sí que anirà a tallar-se les puntes dels cabells que fa setmanes que ho pensava. Necessitem dues al·lotes, si tens una amiga li pots dir. Segur que a la seva amiga i companya de pis, Eva, també li fa ganes. Serà una alegria compartir-ho. Dona les seves dades. L’endemà sona el telèfon. Em sap greu Clara, no t’han agafat, resulta que només necessiten una candidata i han escollit a l’Eva. La Clara no acaba d’assimilar la feta. Si et sap greu, Clara, diré que no hi puc anar! -exclama l’Eva. No, jo per res et demanaria això, em sentiria pitjor del que ja em sent. Passa una hora i l’Eva ho pensa millor. Mira Clara, jo no tenc la culpa que m’hagin triat, és una oportunitat i no la pens deixar anar. La Clara es queda reflexionant si és millor tenir amor propi o amor als demés, si els dos amors poden anar junts...