Una nova primavera
Era el 2 de maig de 1749. Tot i que la primavera havia arribat amb sorprenent antelació, els càlids raigs del sol encara deixaven espai a una frescor penetrant que envoltava les hores nocturnes. Tot i això, aquella nit, no teníem fred. Mentre la pau regnava al convent, s’arremolinava a la nostra ànima una infinitat d’emocions… la por a allò desconegut, el terror a ser descobertes, l’alegria de tornar a la vida després d’anys d’estricta i penosa clausura.
Ingènues, boges o somiadores, vam seguir amb determinació el pla establert, perquè la vida era mort al Santa Clara, i la mort un risc que estàvem disposades a assumir. Ens vam dirigir cap al claustre aguantant la respiració. Qualsevol soroll podia arruïnar-ho tot.
Subjectant una escala de fusta, els nostres cavallers esperaven nerviosos, amb la suor al front i el cor encongit. Ells van ser el pas cap a la nostra llibertat i cap al començament d’una primavera que mai havíem vist brollar a les terres majestuoses i salvatges de Menorca.
Ingènues, boges o somiadores, vam seguir amb determinació el pla establert, perquè la vida era mort al Santa Clara, i la mort un risc que estàvem disposades a assumir. Ens vam dirigir cap al claustre aguantant la respiració. Qualsevol soroll podia arruïnar-ho tot.
Subjectant una escala de fusta, els nostres cavallers esperaven nerviosos, amb la suor al front i el cor encongit. Ells van ser el pas cap a la nostra llibertat i cap al començament d’una primavera que mai havíem vist brollar a les terres majestuoses i salvatges de Menorca.